Acadèmics històrics relacionats amb l’evolució de la química a Catalunya

En el discurs de resposta en l’acte de recepció de l’acadèmic doctor Miquel Àngel Pericàs i Brondó, que va tenir lloc el 26 de gener de 2023, vaig fer referència al desenvolupament de la química en el nostre país, dient que no llegiria tot el que havia escrit en la memòria corresponent per no allargar l’acte. Aquell escrit era un resum que ara m’agradaria estendre per convertir-lo en un breu assaig sobre l’evolució històrica de la química a Catalunya.

La idea era, i continua sent, relacionar només els avenços de la química amb els acadèmics numeraris de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (en endavant, RACAB), els quals trobareu identificats amb un asterisc en els parèntesis en què es relacionen els seus anys de vida. Podeu consultar a la pàgina web de l’Acadèmia (apartat “Acadèmics històrics”) una petita biografia d’aquests acadèmics i dels càrrecs que van ostentar a la RACAB.

El doctor Joaquim Sales i Cabré, catedràtic emèrit de química inorgànica de la Universitat de Barcelona (UB) va publicar un extens llibre, titulat La química a la Universitat de Barcelona (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2011, ISBN 978-84-475-3505-7), en el qual, qui hi estigui interessat, trobarà unes explicacions i una història, fins i tot política, molt més detallada (308 pàgines) de la que consta en aquest escrit.

Els alquimistes van recollir els coneixements empírics de la humanitat al llarg dels segles per a la transformació de la matèria i sabien obtenir coure o ferro a partir de minerals adients, així com preparar oli de vidriol (àcid sulfúric), aigua forta (àcid nítric) o sal de Glauber (sulfat sòdic), o reconèixer la presència de principis actius en les plantes (aromes, quinina) o en els greixos (sabons) i separar gasos, entre moltes altres coses, però sense establir un cos de doctrina que expliqués tots aquests coneixements i indústries.

No va ser fins al segle XVII que es van començar a establir lleis concretes dels comportaments de la matèria, especialment dels gasos, gràcies a Robert Boyle (1627-1691), que el 1662 descobrí la primera llei fonamental dels gasos (a temperatura constant el volum d’un gas és inversament proporcional a la seva pressió), juntament amb el físic francès Edme Mariotte (c. 1620-1684).

El segle XVIII ja va portar nous descobriments sobre les transformacions químiques, en especial, les combustions, enterbolides per la teoria del flogist mantinguda aferrissadament per l’eminent clergue John Priestley (1733-1804), que enuncià l’aïllament d’un gas “aire desflogisticat”, i que posteriorment va resultar ser el gas oxigen (Lavoisier). La relació entre la temperatura i el volum del gasos fou enunciada independentment el 1787 per Jacques Charles (1746-1823) i el 1802 per Joseph Louis Gay-Lussac (1778-1850).

Aquests coneixements van portar a una part de la ciència química denominada ‘pneumàtica’, a la qual van contribuir decisivament Antoine Lavoisier (1743-1794), John Dalton (1766-1844) i Amadeo Avogadro (1776-1856). Així, Lavoisier va enunciar la llei de la conservació de la matèria en tota reacció química; Dalton, la llei de les pressions parcials dels gasos i la teoria atòmica de la matèria, i Avogadro, el principi segons el qual qualsevol volum d’un gas en les mateixes condicions de temperatura i pressió conté el mateix nombre de partícules. La recerca que van dur a terme aquests tres investigadors va donar lloc a una viva controvèrsia científica que Avogadro va resoldre concloent que, en les partícules que constituïen els gasos, calia distingir entre molècules i àtoms i així resoldre el fet que en la reacció de l’hidrogen i l’oxigen per a proporcionar aigua, dos volums d’hidrogen reaccionaven amb un volum d’oxigen per a donar lloc a dos volums d’aigua (2:1:2); Dalton creia que la proporció havia de ser 1:1:1 —és a dir, H(g) + O(g) → HO (g), perquè no tenia encara la noció de molècula formada per àtoms. La reacció adient per a la combustió estudiada, i respectant la conservació de la matèria establerta per Antoine Lavoisier el 1774, és, per tant, 2H2(g) + O2(g) → 2H2O(g). Dalton acceptà la proposta d’Avogadro i des d’aleshores les molècules es van visualitzar com conjunts d’àtoms lligats per unes “forces” denominades ‘enllaços’ o ‘valències’ representades per línies: l’aigua (H2O) era representada per H-O-H, o, per exemple, el sulfat sòdic, per Na-O-S(=O)2-O-Na. Els enllaços covalents o iònics són coneixements que no arribaren fins al segle XIX.

Com es van acceptar aquests avenços en el nostre entorn català?

En primer lloc cal recordar que a Barcelona, a començaments del segle XVIII, existien diverses institucions que conreaven els coneixements científics i impartien docència en aquest camp. L’Estudi General de Medicina i Arts creat el 1401 s’havia convertit el 1450 en la Universitat de l’Estudi General de Barcelona; com el seu nom indica, l’única disciplina científica era la medicina. Posteriorment, el Decret de Nova Planta del 1715 ordenà que tots els estudis generals de Catalunya es traslladessin a Cervera, on s’establí una Universitat amb set facultats, i únicament quedava la de Medicina com l’única relacionada amb la ciència experimental.

Quasi tot el segle XVIII, i part del XIX, les matèries basades en el mètode científic —fonamentalment, les matemàtiques, la física i l’astronomia— foren tractades en dues institucions: la Reial Junta Particular de Comerç de Barcelona (creada entre 1758 i 1763, a partir de dues juntes de comerç anteriors) i la Conferencia Physicomatematica Experimental (1764) (després Real Conferencia de Física [1765], Real Academia de Ciencias Naturales y Artes de Barcelona [1770] i, finalment, Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona —RACAB— [1887], nom actual).

La Junta de Comerç, a banda de promocionar el comerç i la indústria catalanes, va promoure una sèrie d’escoles tècniques com la de Nàutica (1769), la de Dibuix i Belles Arts (1775), la de Química (1808) o la de Física (1814), que foren el germen de la posterior Escola Superior d’Enginyers Industrials.

La RACAB va promoure per mitjà de prohoms, que esdevenien acadèmics, la difusió dels avenços en matemàtiques, física, mecànica, arts tècniques, botànica… que es produïen arreu, però es descuidà la química, que requeria uns laboratoris que no existien a l’Estat espanyol.

Els acadèmics de la RACAB del segle XVIII que procedien fonamentalment dels estudis de farmàcia no van fer aportacions importants a la química, ja que més aviat eren botànics o pneumàtics. Cal destacar Antoni Martí i Franquès (1750-1832)*, que rectificà algunes dades de Lavoisier; Josep A. Balcells i Camps (1777-1857)* i el seu deixeble Salvador Devesa (?-?)*, que feren aportacions interessants a la química mineral i farmacèutica, o Francesc Carbonell i Bravo (1768-1836)*, doctor per la Universitat de Montpeller, farmacèutic i botànic.

Durant el segle XIX, el progrés de la química va ser espectacular. Es van descobrir nous elements i Dmitri Mendeléiev (1834-1907) el 1869 els va ordenar i classificar, segons els seus pesos atòmics, en vuit grups (cada grup amb unes propietats semblants), deixant espais en blanc que correspondrien a elements encara no descrits, en una de les prediccions més emblemàtiques de la història de la ciència. També en aquest segle es van distingir els compostos inorgànics (química inorgànica) dels orgànics procedents dels éssers vius i dels derivats del carboni (química orgànica), per bé que Friederich Wöhler (1800-1882) va sintetitzar urea al laboratori a partir de cianat d’amoni [NH4]+[OCN]−. Cal rememorar també Jöns Jacob Berzelius (1779-1848), pel desenvolupament de l’electroquímica, l’enllaç químic, l’estequiometria, etc.; August Kekulé (1829-1896), per l’establiment de l’estructura del benzè; William Henry Perkin (1838-1907), pel descobriment del primer colorant sintètic tot esperant sintetitzar la quinina, o Louis Pasteur (1822-1895), Jacobus Henricus van’t Hoff (1852-1895) i Joseph Le Bel (1847-1930), que descobriren l’isomerisme òptic i l’explicaren per la disposició tetraèdrica dels àtoms o grups al voltant de l’àtom de carboni. El químic i físic Van’t Hoff va ser el primer a estudiar l’afinitat química, l’equilibri químic, la termodinàmica química, etc., i va ser el primer guardonat amb el Premi Nobel de Química el 1901.

Aquests i molts d’altres van portar la ciència de la química a nivells mai vistos. Malauradament, cap nom català o espanyol figura entre aquests eminents científics.

D’entre els acadèmics de la RACAB, i per tant dels científics catalans, que podem considerar que sabien el que s’estava coent a Europa, puc citar:

Agustí Yáñez i Girona (1789-1857)*, catedràtic de l’Escola de Química a la Junta de Comerç (1815) i després a la Facultat de Filosofia de la UB (1841), i el seu deixeble Fructuós Plans i Pujol (1833-1890)*, catedràtic a Santiago de Compostel·la (1865) i a Barcelona el 1885; Josep Camps i Camps (1796-1877)*, farmacèutic que participà en la redacció de la Farmacopea Española; Pere Vieta Gibert (1778-1896)*; Josep Roure i Estrada (1787-1860)*; Joan Agell Torrents (1809-1868)*; José Ramon de Luanco y Riego (1825-1905), catedràtic de química general a la UB i a altres universitats espanyoles; Miguel Maisterra Prieto (1825-1897)*, doctorat a Montpeller, catedràtic a la Junta de Comerç i a l’Escola Industrial, o Francisco Arola i Domènech (1842-1901)*, premiat a Viena i a Madrid pels seus productes farmacèutics. Tots ells, juntament amb pocs d’altres, són els que, amb penes i treballs, van introduir les matèries químiques a Catalunya tot esperant el retorn de la universitat a Barcelona i la disposició de laboratoris adients.

En efecte, dels 440 acadèmics històrics que he repassat d’entre els nascuts a finals del segle XVIII i traspassats fins als voltants de 1900, només 78 es pot dir que estaven relacionats amb la química, com a tal, o per mitjà de la botànica i/o la farmàcia i la pneumàtica.

La universitat no retornà a Barcelona fins al 1835, amb estudis de jurisprudència i no es convertí en una universitat completa, amb cinc grans facultats (Dret, Filosofia i Lletres, Ciències, Farmàcia i Medicina) fins al 1893, quan aquestes es van ubicar en edificis adequats per a fer una recerca experimental, equiparable a la que es feia a la resta d’Europa, però entenc que no es va fer mai. Va caldre esperar al segle XX.

Durant la primera meitat del segle XX (que tracto en aquest escrit), la química va fer un salt esperonat pels descobriments dels físics sobre el comportament de la matèria (termodinàmica, cinètica, estereoisomeries…) i de la seva estructura íntima (estructura nuclear i electrònica). Aquests últims descobriments es van concretar en la denominada ‘química teòrica’ o ‘química quàntica’, en què destacaven els treballs de Robert Robinson (1886-1975) i Christopher Kelk Ingold (1893-1970), relacionats amb els mecanismes de les reaccions orgàniques tals com les reaccions de substitució nucleofílica alifàtica SN1 i SN2, la substitució electrofílica aromàtica, les reaccions radicalàries, les reaccions d’eliminació, etc., i la representació amb fletxes corbes dels moviments dels electrons, representacions que foren inventades per Ingold, però usades indistintament per Robinson i per Ingold al voltant del 1922, quan tots dos eren a Londres —Ingold, a l’Imperial College, amb Thorpe, i Robinson, al University College. El mèrit se’l va emportar Robinson, Premi Nobel el 1947, però pels seus treballs sintètics d’alcaloides. Ingold mai no va rebre un Nobel. La química quàntica representada per Eric Hückel (1896-1980) va donar lloc a un canvi dràstic en la visió dels enllaços moleculars o valències amb ratlles per orbitals sigma (σ) i pi (π), i a uns càlculs matemàtics de les molècules en el seu estat fonamental i els seus estats excitats.

Efectivament, no va ser fins al segle XX que a Espanya van començar a despertar-se els avenços vers la química amb els contactes amb la ciència europea: a Madrid, gràcies als mèrits de la Institución Libre de Enseñanza (amb la Residencia de Estudiantes i la Junta para Ampliación de Estudios); a Barcelona, gràcies a la Universitat de Barcelona —especialment, quan es va convertir en Universitat Autònoma els anys previs a la Guerra Civil— i a l’Institut Químic de Sarrià.

Circumscrivint-me només a Catalunya, destaco alguns noms concrets amb indicació d’on van anar a formar-se. Aquesta relació de noms, conscientment, la restringeixo només a persones ja traspassades, amb l’esperança que més endavant un altre acadèmic la pugui continuar.

Facultat de Ciències de la UB

Química orgànica

Antonio García-Banús (València, 1888 - Caracas, 1955), format a Zuric amb Julius Schmidlin, entre 1906 i 1907, amb quatre publicacions al ‘Berichte’, de 1912. Catedràtic de la UB entre 1914 i 1937, es traslladà per motius polítics a l’École de Médecine de París i no tornà més a Barcelona; emigrà a Veneçuela. El professor Augustus Trowbridge (Princeton), en visitar el 1923 l’actuació de la Junta de Ampliación de Estudios, va indicar que els laboratoris de G. Banús eren molt millors que els de la Universitat de Madrid. Com a curiositat, el professor Banús va formar part, el 15 d’abril de 1920, del tribunal amb Eugenio Mascareñas, que va convalidar els estudis d’Enrique Moles a llicenciat en química. No va ser mai acadèmic.

El successor a la càtedra de la Facultat de Ciències de Química Orgànica de la UB va ser l’alumne de Banús, Josep Pascual Vila (1875-1979)*, qui s’havia doctorat amb ell el 3 de gener de 1922. El doctor Pascual Vila havia fet estudis postdoctorals els anys 1922-1923 amb Heinrich Otto Wieland (1877-1952; Premi Nobel de Química el 1927) a Freiburg (Alemanya) sobre els àcids biliars, i amb Fritz Pregl (Premi Nobel el 1923) a Graz (Àustria) aprenent la tècnica de la microanàlisi. Wieland va ajudar molts ciutadans perseguits per la llei nazi i recollí al seu laboratori molts estudiants jueus; va mantenir correspondència amb el doctor Pascual al llarg dels anys de la Segona Guerra Mundial, correspondència que es preserva arxivada a la biblioteca de la RACAB. Pascual obtingué la càtedra de química orgànica de la Universitat de Salamanca el novembre de 1922. El 1926 es va traslladar a Sevilla (el rector de Salamanca, Miguel de Unamuno li deia “Don José, no trabaje tanto y véngase a tomar el café cada dia con nosotros”). A Sevilla va establir uns nous i moderns laboratoris que van ser la joia de la corona de l’aleshores rector (quan el rei Alfons XIII visità la universitat el rector li va mostrar aquests laboratoris i presentà el doctor Pascual dient: “Su Majestad, estos son los Laboratorios creados por el Dr. Pascual, es catalán pero buena persona”. Josep Pascual va romandre a Sevilla fins al 1935 i després passà a l’aleshores Universitat Autònoma de Barcelona com a catedràtic contractat de química tècnica.

La Guerra Civil i la immediata Segona Guerra Mundial van trasbalsar la incipient recerca científica, però el doctor Pascual fou nomenat catedràtic de química orgànica el 1941 i, amb l’ajut del recent creat Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), va saber fer un entramat càtedra-CSIC que va donar uns fruits esplendorosos al llarg de la segona meitat del segle XX: ell i un nucli d’investigadors formats a l’estranger (Manuel Ballester Boix (1914-2005)* —Harvard University—; Josep Castells Guardiola (1925-2018)* —Manchester University—, i Félix Serratosa Palet (1925-1995)* —Massachusetts Institute of Technology—, tots tres acadèmics numeraris de la RACAB, on es poden trobar els seus impressionants currículums) van fundar l’anomenada ‘Escola de Química Orgànica de Barcelona’, de la qual van sortir una sèrie de professors investigadors que seguiren el seu mestratge fins avui.

Química inorgànica i química analítica

Aquestes disciplines foren ensenyades conjuntament durant uns quants anys pel primer catedràtic que les impartí, Eugenio Mascareñas Hernández (1853-1934)*, entre 1879 i 1923. Mascareñas va ser l’impulsor que els ensenyaments de química es fessin de forma conjunta amb pràctiques de laboratori i va promoure la creació de diferents laboratoris, encara que, per falta de recursos, no s’hi feia recerca.

La química inorgànica va ser sostinguda per Emilio Jimeno Gil (1886-1976)*. Nascut a Saragossa, es va doctorar a Madrid i va perfeccionar els seus coneixements a Leipzig amb Wilhelm Ostwald (1913-1914). Obtingué la càtedra de química inorgànica de la Universitat d’Oviedo (1916) i, després de fer una llarga estada (1919) a l’Escola de Mines de Colúmbia, l’any 1924, en jubilar-se Mascareñas, es traslladà a la UB, on impartí l’assignatura de química inorgànica, organitzant uns bons laboratoris de recerca i introduint la metal·lúrgia en els seus treballs. El 1940 el doctor Jimeno, per motius polítics, es traslladà a Madrid, i moltes de les assignatures relacionades amb la química acabaren sent impartides als anys quaranta per Juan Bautista Vericad Raga (1909-1977) per falta de professorat (recordo que el doctor Josep Castells sempre ens ensenyava una colla de paperetes de la seva carrera signades totes elles pel doctor Vericad). Finalment, l’any 1951, procedent de Madrid s’incorporà com a catedràtic de química inorgànica Joan M. Coronas Ribera (1912-2007), que reorganitzà els espais d’inorgànica i inicià una recerca relacionada amb ciments i materials de construcció. Com a alumne seu de la química general de primer curs i de les assignatures de química inorgànica de segon i de tercer curs (1960-1963), he de reconèixer que era un magnífic professor que em va fer decantar a continuar amb la professió de químic, deixant de banda la de metge, que havia pensat com a sortida professional. El doctor Coronas mai no va ser incorporat a la RACAB.

La química analítica fou impartida en les dècades prèvies al 1936 pels professors de química inorgànica Mascareñas i Jimeno, esmentats més amunt. El primer a impartir aquesta disciplina fou Francisco Buscarons Úbeda (1906-1989)*, químic de duanes a Barcelona (1926-1942). Buscarons es doctorà amb una tesi dirigida per Jimeno, i fou catedràtic de química analítica de la Universitat de La Laguna (1942), de Salamanca (1943) i finalment de la de Barcelona (1945-1976). El doctor Buscarons realitzà una tasca de recerca notable, però fou fonamentalment un bon organitzador del seu departament, rector de la UB (1951-1957), que col·laborà en diferents empreses químiques catalanes (per exemple, Derivados Forestales, amb el seu alumne de doctorat i filantrop Pere Mir i Puig). Fou un “senyor” professor, distant però relacionant sempre la teoria amb la pràctica. Formà molts bons químics analítics: Jordi Artigas, Enric Casassas i Simó (1920-2000)*, Álvaro Izquierdo (1925-1995), Marcel Ciutat Lorente (1936-2020) —director tècnic de Derivados—, etc.

El doctor Enric Casassas amplià els seus estudis de doctorat (1955) com a postdoctor a la Universitat de Minnesota, amb Izaak M. Kolthof, especialista en polarografia i electroquímica. Retornà a Barcelona i guanyà por oposició la càtedra de química analítica de la Universitat de La Laguna (1967). Quan es va crear la nova Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)-Bellaterra (1968), sota els auspicis del bioquímic Vicente Villar Palasí, el doctor Casassas s’hi traslladà el 1969, on romangué fins al 1976. Donava classes de química analítica i de química inorgànica —aquesta disciplina quedà a càrrec del doctor Heribert Barrera i Costa (1917-2011), polític i catedràtic contractat per la UAB (1970-1984). Casassas fou un molt bon docent i actiu universitari: molts alumnes seus recordem les seves expressions facials i manuals que ens feien veure virtualment com es formaven els precipitats en uns tubs d’assaig imaginaris. En un moment donat (c. 1976), fou catedràtic, per raons administratives, simultàniament de la UAB de Bellaterra, de la Universitat Politècnica de Catalunya i de la UB; finalment passà a la UB i en aquesta última substituí Buscarons fins a la seva jubilació el 1987.

Química tècnica i bioquímica

Aquestes assignatures foren optatives durant molt de temps i a la UB tenen una curiosa història. La química tècnica es va començar a impartir el 1921 per diferents professors, incloent-hi el doctor Pascual, com hem vist més amunt, quan va ser cridat per ingressar a la UAB (1935), fins que el 1948 s’hi incorporà José Manuel Pertierra Pertierra (1903-?) nascut a Astúries i procedent de Santiago de Compostel·la, on era catedràtic de química tècnica. El doctor Pertierra volia tornar a Astúries i es donava la circumstància que a la Universitat d’Oviedo hi havia un català —Fernando Calvet i Prats (1903-1988)— que ocupava la càtedra de química orgànica. El doctor Calvet era més aviat un bioquímic, per la seva educació científica i per la seva implicació amb indústries farmacèutiques des de la Universitat de Santiago, on fou catedràtic de química orgànica (1930-1936) i de la qual hagué de marxar per motius polítics a Anglaterra i a Suècia. Quan va tornar a Espanya treballà un temps en indústries farmacèutiques de Galícia i es va reincorporar a la Universitat de Salamanca, el 1944, i després a la Universitat d’Oviedo, el 1948. Finalment, donant-se una confluència d’interessos, l’any 1951 amb una permuta de càtedres, el doctor Pertierra —amb bons coneixements tècnics, com estudis d’hidrogenació del carbó a petroli— passà a ensenyar química orgànica a Oviedo, i el doctor Calvet, a fer-se càrrec dels ensenyaments de química tècnica a Barcelona. Jo vaig cursar dos cursos d’aquesta assignatura (1958-1960) i no en guardo un bon record, tot i els esforços del doctor Calvet. En memòria d’ell he d’indicar que va aconseguir que existís una assignatura de bioquímica a la Facultat de Ciències i uns molt bons laboratoris de recerca d’aquesta especialitat on es doctoressin investigadors com Jorge Bozal, Santiago Gubert i d’altres.

Finalment, la química tècnica va tenir uns professors adequats, com Felipe Calvo Calvo (1919-1992), catedràtic a la UB de 1966 a 1971, on ensenyava fonamentalment metal·lúrgia, i José Costa López (1936-)*, doctorat a Madrid el 1966 sota la supervisió d’Enrique Costa Novella i organitzador del Departament de Química Tècnica —dels seus estudis i de la recerca corresponent— i actualment acadèmic emèrit de la RACAB.

Es curiós constatar que la indústria química catalana es va desenvolupar a nivells europeus. Malgrat l’escassa trajectòria recercadora de la nostra universitat, paradoxalment, prop del 50 % de la indústria química espanyola es troba a Catalunya. Dins del cicle de conferències sobre les ciències experimentals i la tecnologia que van tenir lloc l’any 2007, commemorant el centenari de l’IEC, en el volum I hi ha un escrit meu intitulat “L’impacte de la química en el desenvolupament industrial a Catalunya durant el segle XX”, que pretén explicar aquesta paradoxa.

Crec que he de mencionar aquí un químic enginyer industrial format (c. 1893) a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona de l’edifici de la Universitat Literària, a la plaça de la Universitat, Pompeu Fabra i Poch (1868-1948), que va esdevenir catedràtic de química per oposició a l’Escola d’Enginyers de Bilbao (1902), on va romandre deu anys i després continuà en aquesta ciutat dos anys més com a catedràtic de la Universitat de Bilbao, Quan tornà a Catalunya s’establí a Badalona, on va ser el primer director de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis (1915). Tot i fer l’ofici de químic, Pompeu Fabra és conegut mundialment com un eminent lingüista català.

Química física

La química física o fisicoquímica com a assignatura dins de la llicenciatura de química es va programar tardanament, ja que molts dels conceptes s’estudiaven en la denominada ‘química general’; per exemple, els mètodes físics per caracteritzar els elements químics i les molècules que se’n deriven (els espectres d’emissió, els índexs de refracció, la polarimetria, etc.), les lleis de la termodinàmica i de l’equilibri de les reaccions químiques, etc. La química general a la Facultat de Ciències la conrearen durant tot el segle XIX els acadèmics esmentats més amunt, des de Yáñez fins a Arola.

No va ser fins als anys vint del segle XX que el professor Garcia Banús va començar a explicar química orgànica i fisicoquímica. D’aquesta última, se’n va fer càrrec el seu deixeble Miquel Masriera Rubio (1901-1981) al voltant de 1931; Masriera (que havia completat la seva formació a l’ETH de Zuric amb H. Staundiger —Premi Nobel de Química el 1935) continuà com a professor agregat a la UB fins al 1939 i, a causa de les vicissituds de la Guerra Civil, s’exilià a París. Quan tornà a Barcelona el 1942 es dedicà al periodisme científic, tasca que el va fer molt famós.

El químic que va agafar les regnes de la química física després de la Guerra Civil va ser José Ibarz Aznarez (1905-1972)*. Ibarz va fer el doctorat, dirigit per Jimeno, sobre aliatges d’alumini, zinc i cadmi (1933), i va continuar a la Facultat ensenyant electroquímica i simultaniejant-ho amb una posició al Laboratori Municipal de Barcelona, del qual va ser més tard director (1928-1972). El doctor Ibarz va ser reconegut per la traducció d’un llibre de química general moderna de Joseph A. Babor —el Babor-Ibarz— i una seqüela de llibres de problemes de química. Aquests llibres tant els utilitzava per a les classes de primer curs com per a les de tercer i quart; per a aquestes darreres ens recomanà el ‘Tratado de química física’, de S. Glasstone, traduït per Juan Sancho, catedràtic de química física de la Universitat de Múrcia. La dedicació al Laboratori Municipal l’ocupava cada matí i feia les classes a partir de les quatre de la tarda. Vaig cursar dos anys de química física amb ell (1957-1959). Encara conservo el programa de la quimicofísica I i el record no és gaire satisfactori: quan arribava ja tenia la pissarra plena de fórmules i equacions escrites per un amanuense doctorand d’ell —en el nostre cas, Enrique Grosche Martínez— i només feia que llegir-les i apuntar “como queda demostrado”. Si he de ser sincer, no vaig aprendre la química dels anys seixanta fins que no feia el doctorat de química orgànica amb les lliçons extraordinàries dels professors Pascual, Ballester, Castells i Serratosa: estructura electrònica quàntica dels àtoms i de les molècules i les tècniques espectroscòpiques (ultraviolat, infraroig, ressonància nuclear magnètica, dicroisme circular, espectrometria de masses, etc.).

Facultat de Farmàcia de la UB

La Facultat de Farmàcia es va crear a la UB el 1845 i s’instal·là al Convent del Carme. Els primers interessats en la química i acadèmics de la RACAB van ser Ramon Casamada Mauri (1874-1936)*, doctor en farmàcia i catedràtic de tècnica física i anàlisi química fins al 1936, que fou assassinat en els convulsos moments de la Guerra Civil; Fidel E. Raurich Sas (1892-1978)*, deixeble de Casamada, catedràtic de la mateixa disciplina a la Universitat de Santiago de Compostel·la (1925) i posteriorment, a partir del 1940, de la Facultat de Farmàcia de Barcelona.

La química orgànica tal com la coneixem ara es va iniciar amb el catedràtic Casimir Brugués i Escuder (1863-1940), que impartí una química orgànica aplicada a primer i a segons curs, i Cándido Torres González (1902-1995), nascut a Ayllon —província de Segòvia—, catedràtic de química orgànica de 1927 fins a 1940, quan es va traslladar a Madrid. Torres González fou autor d’un parell de volums del ‘Tratado de química orgánica (serie carbocíclica i serie heterocíclica)’. Però la química orgànica no va prosperar adequadament en aquesta Facultat fins a mitjans del segle XX, primer amb les aportacions durant trenta anys, iniciades el 1940, del professor Juan Marino G. Marquina Rodrigo (1905-1989), i, molt especialment després, amb Enrique Meléndez Andreu (1933-2012), que fou professor agregat de la Facultat entre 1968 i 1974, i amb el professor Ricard Granados Jarque (1917-2006), que era catedràtic a la Facultat de Química de la UB (1968-1975) i passà a ocupar la càtedra de química orgànica a la Facultat de Farmàcia el 1975 fins a la seva jubilació el 1987, deixant un nombrós equip de recercadors i docents.

Institut Químic de Sarrià

L’Institut Químic de Sarrià (IQS) es va fundar a principis del segle XX, amb l’impuls de la Companyia de Jesús. Primer, sota els auspicis d’Eduardo Vitoria i Miralles, SJ (1864-1958)*, amb el Laboratori de Química de l’Ebre (1905), que acabà convertint-se en l’Institut Químic de Sarrià el 1916, conreant tant la docència com la recerca de la química, en uns edificis moderns construïts al costat del Col·legi de Sant Ignasi. Aquest Institut es dedicà a la formació de químics de les especialitats analítica, orgànica, inorgànica i industrial per cobrir les necessitats de les indústries químiques i farmacèutiques de Catalunya i de l’Estat espanyol. El pare Vitoria va ser elegit acadèmic de la RACAB el 1918.

Un cop instal·lat a Barcelona el 1918, l’IQS es va dedicar a formar fonamentalment químics industrials, és a dir, tècnics per a les indústries químiques que s’anaven establint al voltant de Barcelona. Aquests químics hi obtenien una titulació d’enginyers químics. Avançada la dècada dels seixanta, es podien convalidar aquests títols per una llicenciatura en ciències químiques. Finalment, el 1990 es creà la Universitat Ramon Llull, de la qual l’IQS forma part amb dues institucions, l’IQS School of Engineering i l’IQS School of Management. La primera imparteix graus de química i farmàcia, entre d’altres. Les instal·lacions permeten l’estudi en plantes pilot i en laboratoris.

Però l’IQS també ha cultivat la recerca bàsica: el mateix fundador, Eduardo Vitoria, es va llicenciar en química el 1886, amb estudis primer a la Universitat de Barcelona i després a la Universitat de València, i finalment obtingué el doctorat en química a la Universitat Catòlica de Lovaina el 1904. Un ràpid i curt recordatori de professors ja traspassats, que han fet recerca de qualitat en química orgànica, ens porta a noms com Pedro Victory Arnal SJ (1928-1994), que va regir la càtedra de química orgànica, i Juan Julio Bonet Sugrañes (1940-2006), amb estudis a l’ETH de Zuric i especialitzat en esteroides.

Epíleg

Queda pendent la història de la química catalana a partir dels anys seixanta del segle XX fins avui, exposant la tasca desenvolupada pels acadèmics en els centres esmentats, als quals caldrà afegir les noves universitats (Autònoma de Barcelona-Bellaterra, Rovira i Virgili a Tarragona, universitats de Girona i Lleida) i els nous instituts de recerca (Institut Català d’Investigació Química, ICIQ; Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia, ICN2; Institut de Ciència de Materials de Barcelona, ICMAB; Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona, IRBB; Institut de Biotecnologia i Biomedicina, IBB, de la UAB, entre d’altres, del CERCA —Centres de Recerca de Catalunya— en els quals fan recerca químics).

Deixo aquesta feina per a algú que s’hi vulgui dedicar.


Josep Font

Secció de Química (3a). Especialitat: Química orgànica

 
Powered by Joomla! ©