Hi ha moltes “instantànies” que han estimulat la imaginació popular, des de l’alçat de la bandera a Iwo Jima fins la imatge d’un Albert Einstein despentinat traient la llengua. Però molt poques són tant importants i tant difícils de reconèixer com la que els científics anomenen la “foto 51” (de la cara B del DNA hidratat).
Rosalind Franklin la va obtenir a l’any 1952 quan treballava en el laboratori de Maurice Wilkins. Es tracte d’una fotografia d’alta resolució d’un fragment de DNA obtinguda mitjançant la tècnica de difracció de raigs X. A ull nu la imatge sembla una X tallada a trossos, però de fet es tractava de la confirmació de que el DNA era una doble hèlix.
El 6 de maig de 1952 Rosalind Franklin va fotografiar el seu 51è patró de difracció de raigs X del DNA. La imatge confirmava que aquest polímer tenia una estructura d’una doble hèlix.
Sigui per manca de respecte, per raó del càrrec o fins i tot per la consideració que es tenia de les dones en els ambients acadèmics del King’s College en aquell temps, Maurice Wilkins va donar la fotografia 51 a James Watson sense que ho sabés Rosalind Franklin, el qual se’n adonà immediatament del seu significat. Tampoc va rebre el premi Nobel al 1962 atorgat a Watson, Crick i Wilkins, però en aquest cas cal dir que Rosalind Franklin havia mort quatre anys abans de càncer d’ovaris i el Comitè Nobel no atorga el premi a persones que ja han mort.
Aquesta química i cristal·lògrafa britànica va contribuir també en la recerca de les estructures moleculars dels virus i en l’estudi dels canvis en la disposició dels àtoms de carboni quan es transforma en grafit. A Cambridge va conèixer el professor William Bragg, el qual, juntament amb el seu fill, havia rebut el premi Nobel de Física per les seves contribucions a la cristal·lografia dels raigs X. Aquest va ser el primer contacte de Rosalind Franklin amb la cristal·lografia. Es va graduar al 1941 però no va obtenir la llicenciatura pel fet de ser dona. Això si, degut a les seves excel·lents qualificacions, va rebre “honors de segona classe”, una espècie de títol que li permetia exercir una professió.
Durant el seu últim any a Cambridge va conèixer a Adrienne Weill, una refugiada francesa que havia estat alumna de Marie Curie, la qual la va animar a anar a França per trobar un treball interessant. Va contactar amb Marcel Mathieu que la va contractar com fisicoquímica. Al seu costat va aprendre y desenvolupar tècniques molt innovadores per investigar els cristalls, sobretot la tècnica de difracció de raigs X. Quatre anys més tard (al 1950) va tornar a Londres i va ser quan el director del laboratori del King’s College li va proposar estudiar, amb la nova tècnica, la estructura del DNA. Al 1953 es va traslladar al Birkbeck College de Londres, liderant un grup de treball sobre la estructura del virus del mosaic del tabac. Les seves publicacions han tingut un gran impacte en el camp de la virologia de plantes.
De les seves frases conegudes n’he escollit la següent: “Tot el que es necessita per la fe és la creença que fent el millor de nosaltres mateixos contribuïm també a que millori tota la Humanitat”
