El futur de la política de recerca a Catalunya

El dia 12 de maig va aparèixer al diari El País un article de José López Barneo amb el títol “El valor d’una política científica encertada: Catalunya marca la diferència”. Probablement, el senyor López Barneo té raó, o almenys això és el que pensem molts a Catalunya. Però aquestes situacions diferencials solen ser inestables i acaba succeint el que els físics anomenem termalització, igualar una temperatura més alta a una de menor d’un bany ambiental. Per això cal reflexionar sobre la manera de mantenir la diferència que, cal no oblidar-ho, és més gran respecte al nivell espanyol, però no ho és si ens comparem amb la força més gran de l’Europa més avançada de la qual encara som lluny.

La base de la diferència és que fa molts anys, ja als vuitanta del segle passat, es va iniciar una tímida política de creació de centres de recerca en forma de consorcis públics amb personalitat jurídica pròpia als entorns universitaris i d’atracció de nous centres del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) dotats d’una tímida singularitat, en forma de patronats, que s’escapaven de l’esquema dels centres usuals del Consell que no eren, ni són, els més adequats per a la ciència. Aquest inici es va veure clarament reforçat quan el Govern autonòmic, ja sota la batuta d’Andreu Mas-Colell, va iniciar la creació de nous centres de recerca, en general en forma de fundacions, basats en els models existents en altres llocs, fora dels esquemes tradicionals de l’Administració pública i ja raonablement ben dotats econòmicament. Això, acompanyat d’un programa de captació de talent, la Fundació ICREA, i la creació d’alguns consorcis amb la participació inèdita del CSIC, és a la base de la “diferència” que l’autor proclama en el títol de l’article esmentat.

Els resultats d’aquesta política que, amb els seus alts i baixos, s’ha mantingut al llarg dels diferents governs de la Generalitat de Catalunya, són a la vista de qualsevol que estigui interessat en aquests temes. I si s’hi afegeix l’existència d’algunes grans instal·lacions científiques, no sempre fruit d’una planificació estratègica, però amb resultats positius, el panorama pot semblar que tingui un futur esplendorós.

Però les coses no són sempre fàcils. Tot i les bones voluntats, l’efecte termalitzant de l’entorn segueix el seu curs implacable. El fet que noves normes reguladores dels consorcis i les fundacions no distingeixen les entitats dedicades a la recerca i el desenvolupament, R+D, de les d’altres tipus i finalitats, en nom de qualsevol excusa com la necessària política d’anticorrupció, va amenaçant implacablement la llibertat de moviments de les entitats dedicades a l’R+D, que, dit sia de passada, no semblen haver estat objecte de cap cas de mala praxi. Els exemples de la indesitjable, i moltes vegades inconscient, termalització són molts. Si els centres subsisteixen a la burocratització creixent i a les dificultats econòmiques és gràcies a la bona fe d’alguns polítics i gestors que van navegant al mar d’estretors financeres i normatives poc adequades per a centres d’excel·lència.

N’és una prova que fa temps que no hi ha una nova onada de creació de noves institucions diferenciadores. Qui gosaria avui crear un gran consorci o una gran fundació dedicada a l’R+D més enllà d’algun centre privat com ho està fent la Fundació La Caixa? Potser la nova llei de la ciència aprovada pel Parlament català, amb el seu normatiu desenvolupament, modificarà aquest panorama, però això és una cosa que cal demostrar.

Perquè, altrament, la “diferència” pot anar desapareixent amb el pas del temps, per l’augment de la burocràcia i pel fet que la “temperatura mitjana” pot anar augmentant: és a dir, l’entorn intentarà fer les coses millor i potser ho aconsegueixen. Per això cal prendre les mesures correctores i endegar noves iniciatives aprofitant la conjuntura que el nostre nivell d’inversió en R+D haurà de créixer els propers anys si realment volem apropar-nos als països europeus, no als més avançats, sinó simplement als de la mitjana. Només amb noves iniciatives es podrà, d’aquí a uns anys, mantenir la diferència.


Ramon Pascual

Ex-President de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB)

 
Powered by Joomla! ©