El concepte de “saber l’hora” és relativament modern. Durant segles, la humanitat ha estat conscient del que en diem “el pas del temps”, i que, d’alguna manera, calia distingir les diverses etapes que el sol recorre pel cel, sense que hagi calgut, en general, ser massa precisos en el llenguatge ordinari. Així, expressions com “quedem a quarts de sis” no ens queden tan lluny. Fins i tot la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB), responsable com veurem del temps oficial a Barcelona, donava un quart d’hora de marge per iniciar les seves juntes.
Però la modernitat va demanar una mica més de precisió, de manera que es va anar estenent el costum de disposar de petits rellotges portàtils i de grans rellotges que individualment o a les cases indicaven l’hora del dia, encara que cap d’ells no solia ser gaire precís i calia ajustar l’hora cada pocs dies, sincronitzant-los amb algun rellotge patró —que solia ser el de l’església o el de l’ajuntament—, si bé aquests tampoc no eren gaire precisos. Però no venia d’uns quants minuts.
El pas dels anys va anar exigint una millor precisió, fins avui, que ens hem acostumat a viure “al minut”. El factor més decisiu va ser l’aparició de la navegació i dels transports ferroviaris —a casa nostra, amb la inauguració del tren Barcelona-Mataró l’any 1848. Calia saber amb una certa precisió les hores de sortida dels trens i dels vaixells.
La imprecisió dels rellotges mecànics, fins i tot dels millors, obligava a ajustar l’hora mitjançant mètodes astronòmics, observant el moment en què una certa estrella passava per un determinat meridià de l’esfera celeste. Però això no volia dir que es posés fi a una certa anarquia horària, ja que una estrella concreta passa pel zenit d’un lloc determinat en instants diferents, de manera que l’hora seria diferent a Barcelona i Madrid o a Barcelona i Lleida.
És per evitar aquest desgavell que, localment, la RACAB es va considerar obligada a posar un cert ordre en les hores. Primerament donava l’hora a partir de les mesures que l’hàbil observador Josep Ricart i Giralt feia a casa seva, per oferir-la al públic en els rellotges de l’Acadèmia, que l’any 1883 ja tenia un rellotger professional, Francisco Ribas. Des del 1884, el doctor Eduard Fontserè i Riba determinava l’hora mitjançant una ullera de passos que hi havia en una de les dues cúpules que coronaven el nou edifici de l’Acadèmia, ara a la Rambla 115.
Va ser llavors que l’Ajuntament de Barcelona va plantejar a la RACAB la possibilitat d’ocupar-se del rellotge del seu edifici, cosa que aquesta va acceptar després d’una certa negociació sobre el cost del manteniment del rellotge. El 1886, la RACAB va establir el seu Servei Horari dirigit per l’acadèmic Fontserè. Poc després, l’any 1891, l’Ajuntament de Barcelona va decretar que l’hora oficial de la ciutat seria la del rellotge de la RACAB. Aquesta hora oficial es va anar estenent elèctricament al rellotge de la catedral i, després, als rellotges dels municipis que s’anaven annexionant a Barcelona. D’aquesta manera, Barcelona es va anticipar en deu anys a la unificació horària.
A una escala més global calia establir una unificació horària més general, la qual cosa, després de diverses temptatives, es va aconseguir a la Conferència Internacional del Meridià, celebrada a Washington el mes d’octubre de 1884, que va representar un gran avenç en aquest sentit. En aquesta conferència, en la qual va participar Espanya, es va determinar —no sense debat— fixar el meridià de Greenwich com a meridià zero i com a estàndard de zero graus de longitud; i també es va acordar dividir l’esfera de la Terra en 24 fusos horaris de 15 graus cadascun. Com molt bé va exposar Josep Comas i Solà en un article a ‘La Vanguardia’, els resultats de la conferència van ser: en primer lloc adoptar un meridià universal; en segon lloc dividir la Terra en 24 fusos horaris, i en tercer i darrer lloc, comptar les hores del dia de les 0 a les 24 hores.
Després cada autoritat regional havia de decidir si acceptava el meridià de Greenwich com a zero (cosa que alguns van tardar a fer, com França, que al·legant el seu paper en la definició de la mesura de l’arc del meridià, va mantenir el meridià de París fins al 1911) i concretar a quin fus horari s’adheria. A Espanya es va fer mitjançant el decret signat pel primer ministre Silvela al Palau de Miramar de Sant Sebastià, el 26 de juliol de 1900, que obligava totes les administracions a adoptar el nou sistema a partir de l’1 de gener de 1901. El decret es va complir excepte en l’adopció de comptar les hores de 0 a 24, de manera que es va haver de seguir especificant si eren les 6 hores del matí o de la tarda i els rellotges no van haver de tenir la numeració de les 0 a les 24. Així es va aconseguir que les hores fossin iguals a les diverses ciutats i que no hi hagués diferències entre Barcelona, Madrid i la Corunya, per exemple.
El 1921 es produí un esdeveniment que va canviar el panorama horari quan va començar l’emissió radiofònica dels senyals horaris. A pesar d’això, el Servei Horari de la RACAB es va mantenir fins al 1940. De fet, el rellotge de la façana de l’Acadèmia encara senyala l’“hora oficial” i fins no fa gaires anys molts barcelonins encara ajustaven el seu rellotge en passar-hi pel davant. Fins i tot més tard, el 1948, l’Ajuntament d’Hostafrancs va demanar a la RACAB que s’ocupés del seu rellotge i, si bé la RACAB no hi estava gaire interessada, va respondre que se’n podria encarregar si es pagava el cost del servei com durant molts anys, amb tota classe d’incidències, havia fet l’Ajuntament de Barcelona.
Des d’aquella època les coses han canviat molt i avui disposem de rellotges diguem-ne “atòmics”, d’una precisió extraordinària, que ens proporcionen l’anomenat “temps universal coordinat” (UTC) que va divergint del temps astronòmic, l’anomenat “temps universal 1” (UT1), atès que el període de rotació de la Terra no és gaire regular per diversos efectes, entre els quals, els de les marees.
Aquestes petites diferències que no ens preocupen a la vida diària s’han anat arreglant introduint cada pocs anys un segon intercalar (“leap second”) per eliminar la discrepància. Això es el que s’ha fet des del 1972 cada vegada que la diferència anual se superava en més de 0,9 segons, per decisió de la Conferència General de Pesos i Mesures. Però aquesta solució cada vegada agrada menys als col·lectius interessats. La discrepància afecta diferents grups o sistemes que es veuen afavorits o pertorbats per la introducció una mica aleatòria dels segons intercalars; per exemple, els astrònoms, els sistemes de navegació com els GPS (diferent del sistema rus), els investigadors de l’establiment de patrons, etc. De moment s’ha decidit que no s’intercalarà cap segon, segurament a partir del 2035. Després es decidirà si es deixa que els dos temps divergeixin o no, durant com a mínim un segle en què la divergència no superarà un minut.
Ramon Pascual
Acadèmic emèrit de la RACAB
Professor honorari de la Universitat Autònoma de Barcelona
President honorari del sincrotró ALBA