Què va portar el marquès d’Alella, Camil Fabra i Fontanills, a fer la donació que va permetre que la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB) pogués construir el seu Observatori Fabra, inaugurat l’any 1904? La resposta a aquesta pregunta podria ser simplement el desig de la RACAB de disposar d’un observatori astronòmic que millorés les prestacions de les cúpules astronòmiques de la seva seu, que s’acabava de remodelar segons el projecte de l’arquitecte i acadèmic Josep Domènech i Estapà. L’Acadèmia ja era conscient de les limitacions de les dues cúpules que coronen l’edifici de la Rambla, 115, i ja tenia un projecte per a un nou observatori al cim del Tibidabo. Però si anem una mica més enrere en el temps, hauríem de recordar els articles que Rafael Puig i Valls —que va ser president de la RACAB— va publicar a La Vanguardia, en els quals es lamentava del poc interès dels barcelonins per les qüestions científiques i va recordar què havia passat a Niça.
El primer article de Puig i Valls, un enginyer forestal amb un llarg historial de mèrits dels quals no parlarem ara, va aparèixer a La Vanguardia (que encara no era “española”) el dia 8 de desembre de 1889. Puig es lamentava que Barcelona, al contrari del que passava a les altres ciutats importants d’Europa, no disposés de determinades estructures científiques. Ni d’un servei meteorològic del qual exposava amb força detall les línies mestres disposades per a tot Catalunya i connectades amb els observatoris francesos, tots ells enllaçats telefònicament amb un “observatori tipus” situat a l’Acadèmia barcelonina.
El segon d’aquests articles es va publicar uns dies més tard, el 22 de desembre, i allà Puig i Valls es lamentava de l’absència a Barcelona de cap edifici construït “á (sic) expensas de la munificiencia particular, destinado á enaltecer la ciencia”. I en l’estil del moment explicava el que va passar a Niça, una ciutat molt menys important que Barcelona. Explicà que el gran Observatori astronòmic i meteorològic de Niça havia estat construït gràcies al banquer Buchoffsheim, que va observar que França havia quedat endarrerida en la matèria pel fet de no disposar d’un observatori com el de Poulkowa a Rússia o el de Link als Estats Units, i va proposar al director de l’Observatori de París “montar en sitio apropiado del territorio francés un observatorio astronómico y meteorológico destinado á eclipsar á todos los centros de observación del mundo”, per a la qual cosa ja tenia seleccionat l’arquitecte Garnier. Brunner i Gauthier s’ocuparien de la instrumentació i Eiffel s’encarregaria de la cúpula giratòria.
Acabava l’article dient que havia ofert a la casa Eiffel “la construcción de una cúpula de ocho metros de diámetro para un pequeño observatorio que se trata de establecer en Barcelona, y al decir esto no pretendemos excitar el entusiasmo de nadie para convertirlo en el Buchoffsheim barcelonés aunque si saliera ese hombre se ganaría en buena lid el aplauso y la gratitud de las generaciones en su patria”.
Però aquest home, el Buchoffsheim barceloní, va tardar més de deu anys a aparèixer fins que no es va materialitzar en la persona de Camil Fabra i Fontanills. Així, el 1902, l’Acadèmia ja va poder anunciar públicament l’observatori que es construiria al Tibidabo sota la direcció arquitectònica de Domènech i Estapà, i amb tota la instrumentació encarregada per Josep Comas i Solà (un equatorial de 37 centímetres d’obertura, sota una cúpula de 10 metres de diàmetre i un gran cercle meridià, amb aparells meteorològics, sísmics, magnètics, etc.): “Será, en su género, el mayor instrumento de España, un establecimiento científico de primer orden”. D’aquesta manera, gràcies al mecenes Camil Fabra i a la generositat dels seus fills, que van complementar la primera donació, i també als ajuts de la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona, es va aconseguir l’observatori que determina la silueta urbana de Barcelona.
Les preguntes són: per què no ha continuat la generositat d’aquell primer mecenes català? Va ser Fabra el darrer mecenes? La veritat és que l’experiència dels que ens hem acostat a entitats públiques o a persones privades a demanar ajut per a projectes d’una certa envergadura, sembla conduir a la resposta que ja no hi ha mecenes. És cert que tradicionalment les desaparegudes caixes d’estalvi han fet feines supletòries i la quasi única caixa que queda desenvolupa una tasca enorme des de la Fundació ”la Caixa”. Ara bé, projectes impulsats per iniciatives privades, de persones físiques, com era Fabra, només en sé trobar un, el de l’enyorat doctor Pere Mir i Puig, que, a través de la seva Fundació Cellex, va contribuir generosament a alguns centres de gran importància. També, en l’àmbit estatal, sabem d’alguns altres mecenes en el camp de la salut (Alicia Koplowitz o Amancio Ortega), però no són gaire abundants.
Es podrà dir que ara els temps han canviat i que avui les persones estan sotmeses a uns sistemes impositius rígids. Certament, fins ara, el tractament fiscal a les donacions ha estat gasiu i sempre vist amb recel que al darrere hi havia un intent d’evasió fiscal, cosa que probablement no estimula els donants potencials. Esperem que la nova Llei de la ciència, recentment aprovada, que inclou tot un títol —el novè—, relatiu al mecenatge en recerca, desenvolupament i innovació, no quedi en paper inert i estimuli l’aparició de nous Camils Fabra.
.
Ramon Pascual
Acadèmic emèrit de la RACAB
Professor honorari de la Universitat Autònoma de Barcelona
President honorari del sincrotró ALBA