EXOPLANETES I EL PREMI CIUTAT DE BARCELONA

Recreació de diferents tipologies d'exoplanetes

Durant molt de temps els únics planetes coneguts eren els del nostre Sistema Solar. Gràcies a la seva proximitat s’han pogut estudiar amb força detall i començar a conèixer-ne de manera raonablement satisfactòria, tot i que millorable, l'estructura i l'evolució. Quedaven, però, una sèrie de qüestions bàsiques que no es podien respondre. La primera, és el nostre Sol l'única estrella que té planetes? El principi copernicà ens diu que no. Si hi ha altres sistemes planetaris, són com el nostre? El principi copernicà ens diu que sí, però en tots dos casos no deixa d’ésser res més que un principi bàsic que ens permet extrapolar a la resta de l’Univers els coneixements adquirits en els nostres laboratoris.

 
No és estrany, per tant, que s’hagin dedicat molts esforços a buscar planetes al voltant d’altres estrelles. Els primers que ho van aconseguir van ser Michel Mayor i Didier Queloz quan l’any 1995 van descobrir que l’estrella 51 Pegasi té línies a l’espectre que es mouen regularment amb un període de 4 dies i ho van interpretar com la conseqüència de l’existència d’un planeta amb una massa igual a la meitat de la de Júpiter, però situat a només 8 milions de kilòmetres de la seva estrella. Per aquest descobriment tots dos han rebut el Premi Nobel de Física de l’any 2019.


Desprès d’aquest primer descobriment s’han trobat més de 4.000 planetes i això ha permès construir una teoria sòlida sobre la formació i evolució dels sistemes planetaris. Un dels descobriments més recents és l’existència d’un segon planeta al voltant de Proxima Centauri, l’estrella més propera al nostre Sol. Es dona la circumstància que en el descobriment dels dos planetes hi ha intervingut Guillem Anglada-Escudé, investigador de l’Institut de Ciències de l’Espai (CSIC) i de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC).


La teoria de formació planetària més acceptada suposa que quan neix una estrella es forma al seu voltant un disc de gas i pols. Dins d’aquest disc s’aglutinen alguns nuclis de condensació sòlids que comencen a col·lisionar entre sí i a créixer a mesura que passa el temps, fins fer-se prou grans per començar a capturar el gas i la pols disponible. Aquests nuclis, però, experimenten una migració orbital cap a l’interior o l’exterior de manera que poden continuar creixent a mesura que van escombrant la matèria del disc protoplanetari fins a arribar a formar un planeta gegant.


Aquest model ha permès explicar de manera satisfactòria les propietats dels sistemes planetaris descoberts fins ara, però com sempre passa en el Cosmos, la realitat sempre supera la imaginació. Una de les prediccions d’aquest model és que una estrella petita no pot tenir planetes gegants i un equip, liderat per Juan Carlos Morales, també de l’IEEC-CSIC, ha descobert l’existència d’un planeta gegant al voltant de GJ 3512, una nana roja deu vegades més petita que el Sol i ara caldrà trobar un nou mecanisme per explicar aquesta anomalia. I és aquesta troballa la que ha estat merescudament recompensada pel Premi Ciutat de Barcelona.

 


Jordi Isern Vilaboy

Professor d’Investigació de l’IEC-CSIC i Investigador de l’IEEC
Acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciencies i Arts de Barcelona (RACAB)

 
Powered by Joomla! ©