Una de les característiques distintives de la Terra entre els planetes del Sistema Solar és l’abundància d’aigua, evident fins i tot des de l’espai, la massa de la qual s’acosta a 1,4 · 10²¹ kg i ocupa el 71 % de la seva superfície. La distribució de l’aigua al planeta és extraordinàriament desigual, dels oceans als deserts. Des d’una òptica humana, l’abundància d’aigua queda matisada pel fet que l’aigua dolça líquida superficial (rius i llacs) representa una part ínfima del total i amb prou feines un 0,3 % de l’aigua dolça. El repartiment hídric desigual entre països i regions ha plantejat des de l’antiguitat conflictes i acords per al seu ús compartit. Recentment, l’ONU ha reconegut l’accés a l’aigua i al sanejament com un dret humà i un objectiu de desenvolupament sostenible (ODS).

La precipitació, que anualment i per al conjunt del planeta suposa uns 5,73 · 10¹⁷ litres, és una variable amb valor zero gairebé sempre. El temps acumulat en què es produeix precipitació és molt reduït en tots els climes (a penes 225 hores a Barcelona, el 2019, utilitzant intervals semihoraris). L’estructura temporal de la precipitació té un interès màxim, tant o més que la seva quantitat anual. La seva concentració diària, analitzable mitjançant funcions del tipus Y = aXe^bX, i avaluable amb el concentration index (similar a l’índex de Gini), distingeix el litoral oriental de la península Ibèrica com una de les àrees europees amb més pes en el total anual d’uns pocs dies molt plujosos.

Mentre que la durada de les seqüències de dies plujosos i la persistència d’aquests a l’Espanya peninsular respon a una cadena de Markov de primer ordre, les seqüències seques no són un fenomen markovià, ni d’ordres superiors, en gran part del territori esmentat (exceptuant-ne la franja septentrional) per l’elevada persistència dels dies secs. El conjunt o «pols» de Cantor, de mesura 0, no numerable i amb dimensió fractal 0,631, s’assembla a la distribució temporal de la precipitació quan l’interval d’observació esdevé cada vegada més petit. A mesura que això ocorre, el nombre d’intervals amb caràcter plujós augmenta, però el temps total plujós disminueix. Per contra, els buits del conjunt de Cantor poden representar els intervals secs. Un exponent basat en Cantor ha servit per a classificar mundialment les sequeres.