L’estudi MONUMENTALITAT I FUNCIONALISME EN L’ARQUITECTURA DELS MUSEUS D’ART es justifica per l’impacte que ha tingut en el camp de l’arquitectura l’augment accelerat del nombre de museus que es va produir en el darrer terç del segle XX i, a la inversa, per la influència que els canvis ideològics dins l’arquitectura han tingut en l’evolució de la museologia. Constatant que el museu és una institució cívica que apareix a les ciutats occidentals des de la primeria del segle XIX, es posa èmfasi en la ruptura que representa la irrupció de les avantguardes en els anys vint del segle XX. Amb els seus projectes de museus utòpics, Le Corbusier fixa els dos «problemes» o funcions bàsiques que els futurs dissenyadors de museus hauran de resoldre: la fluïdesa del recorregut dels visitants i la gestió de la llum natural. Partint d’aquesta premissa i seguint un ordre aproximadament cronològic, s’analitzen les obres que, segons l’autor, han fet aportacions innovadores al disseny de museus. En primer lloc, hi trobem els experiments formals representats pel Museu Guggenheim de Nova York (1959), de Frank Lloyd Wright, i la Neue Nationalgalerie de Berlín (1965-1968), de Mies van der Rohe. Es continua amb la contribució de Carlo Scarpa i s’arriba al primer museu d’artistes vius que fou la Fondation Maeght (Saint Paul de Vence, 1964), de Josep Lluís Sert, amb idees que perfecciona més tard a la Fundació Miró (Barcelona, 1975). El Centre Pompidou (1975-1977), de Renzo Piano i Richard Rogers, a París, trenca alguns cànons i la Staatsgalerie de Stuttgart (1977-1983), de James Stirling, aparenta recompondre’ls. El Kimbell Art Museum (1972), de Louis Kahn, a Dallas, Texas; el Moderna Museet d’Estocolm (1993), de Rafael Moneo, i el MACBA (1995), de Richard Meier, aporten exemples de personalisme versus context. Finalment, se situa el panorama actual contraposant el museu espectacle representat sobretot pel Guggenheim de Bilbao (1997), de Frank Gehry, i el silenci arquitectònic representat pels museus Menil (Houston, Texas, 1987) i Beyeler (Basilea, Suïssa, 1997), de Renzo Piano, i per la identificació amb l’obra exposada del museu monogràfic dedicat a Pierre Soulages, de l’equip RCR (Rodez, França, 2016).