Dijous 19 de desembre. Sessió pública d’ingrés de l’acadèmic electe Dr. Josep Anton MUÑOZ i DE LA FUENTE

Els Pirineus són el sistema orogènic que se situa al llarg del límit entre les plaques Ibèrica i Europea. L’orogen pirinenc es va formar com a resultat de la col·lisió entre les plaques Europea i Ibèrica, a mesura que la placa Africana es desplaçava cap al nord durant l’obertura de l’Atlàntic meridional. La col·lisió entre Ibèria i Europa va determinar la subducció de la placa Ibèrica per sota de l’Europea i la formació d’un doble tascó orogènic per damunt d’aquesta. L’orogen pirinenc ha estat el resultat de la inversió de les conques extensives que es van formar entre el Juràssic superior i el Cretaci inferior al golf de Biscaia i al domini pirinenc. Aquestes conques connectaven l’oceà Atlàntic amb el Tetis alpí durant el període de separació entre les plaques Ibèrica i Europea. No obstant això, al domini pirinenc no es va arribar a formar escorça oceànica durant el Cretaci inferior, tot i que l’escorça es va aprimar considerablement fins a desaparèixer per sota de les conques extensives, alhora que el mantell litosfèric s’exhumava. Només a la part més occidental del golf de Biscaia es va generar escorça oceànica com a resultat d’un increment de la separació entre Ibèria i Europa relacionada amb la rotació antihorària d’Ibèria. El sistema de rift que es va formar durant l’etapa extensiva estava segmentat per zones de transferència, les més importants de les quals són les de Santander i Pamplona. La geometria de les conques i la disposició dels diferents dominis de rift i zones de transferència van controlar els canvis estructurals més significatius de la serralada durant l’etapa de deformació contractiva. L’altre factor determinant per entendre les variacions estructurals dels Pirineus és la distribució de les evaporites del Triàsic superior, atès que és el nivell de desenganxament més important.

No hi ha un acord en la cinemàtica de la placa Ibèrica entre el Juràssic i el Cretaci superior, fet que condiciona l’existència de diferents models per a la formació del sistema de rift pirinenc i la seva posterior deformació contractiva. Les principals diferències rauen en la magnitud del moviment lateral cap a l’est i la seva edat relativa respecte de l’extensió en direcció N-S que determinà la formació de les conques extensives i l’exhumació del mantell durant l’Albià-Cenomanià. Les dades geofísiques disponibles demostren la subducció de la litosfera continental de la placa Ibèrica per sota de l’Europea. Les darreres imatges obtingudes a partir de sísmica passiva confirmen l’estructura litosfèrica interpretada a partir dels perfils de sísmica de reflexió i altres dades com gravimetria i perfils magnetotel·lúrics.

L’estructura del Pirineu central i l’oriental està caracteritzada per un apilament antiforme de mantells que inclouen sòcol paleozoic (zona axial) a la part central i interna del sistema orogènic, envoltat a les parts externes per mantells de cobertora desenganxats a les sals triàsiques. Aquests mantells de corriment se situen damunt dels materials terciaris de les conques d’avantpaís adjacents, especialment al Pirineu meridional (mantells de Serres Marginals-Serres Exteriors-Gavarnia, Montsec-Penya Montanyesa-Lakhura, Bóixols-Cotiella). Aquestes unitats se segueixen fins a la zona de transferència de Pamplona, la qual separava les conques extensives de Mauléon, a l’est, i la bascocantàbrica, a l’oest i més al sud. Entre aquestes conques, el bloc de basament que les separava és el que ha esdevingut durant l’etapa contractiva els massissos bascos. A l’oest de la zona de transferència de Pamplona, els Pirineus bascocantàbrics mostren un estil estructural diferent, dominat pel desenganxament de la sèrie mesozoica, tant durant l’etapa extensiva com durant l’etapa posterior d’inversió tectònica. En aquesta branca de la serralada, la part axial està ocupada per l’anticlinori de Bilbao, que inclouria la part més potent de la conca extensiva per damunt d’un mantell exhumat. Un altre fet estructural distintiu dels Pirineus bascocantàbrics és l’existència de nombroses estructures salines, que s’associa amb la potència significativa de les sals triàsiques que haurien condicionat l’estil estructural. Més a l’oest, encara s’observa un nou canvi de l’estil estructural a banda i banda de la zona de transferència de Santander. Es passa de l’estil de pell fina (thin-skinned), característic dels Pirineus bascocantàbrics, a l’estil de pell gruixuda (thick-skinned), de les muntanyes cantàbriques a l’extrem occidental del sistema orogènic pirinenc. A mar, les dades geofísiques demostren un desplaçament de l’encavalcament frontal nord-pirinenc, que a l’oest estaria situat més de 100 km al nord, enfront del prisma d’acreció al nord del talús del marge cantàbric.

Les conques d’avantpaís dels Pirineus —la conca d’Aquitània, al nord, i la conca de l’Ebre, al sud— estan caracteritzades per dos grans cicles sedimentaris amb el desenvolupament de solcs turbidítics en les zones adjacents als encavalcaments emergents durant el Cretaci superior i l’Eocè inferior-mitjà, separats per sediments continentals (a l’est) i marins (a l’oest) del Paleocè. En els darrers estadis a partir de l’Eocè superior, la conca de l’Ebre es desconnectà de l’oceà Atlàntic i esdevingué una conca endorreica. El seu progressiu rebliment per sediments continentals provocà un canvi en la cinemàtica dels encavalcaments de manera que, a partir d’aquest moment, aquests es van propagar cap a l’interior de la serralada, en sentit contrari a l’usual (cap a l’avantpaís), tal com va succeir en les etapes anteriors.