Actualment en el món de l’art anomenem postmodernitat el moviment o l’actitud artística que es caracterítza per no sotmetre’s a cap ordre o sistema o coherència de plantejaments ni a cap ideari, cosa que comporta un camp d´obertura d´absoluta llibertat. La postmodernitat va néixer com a resposta als cànons estètics de la modernitat per a posar en dubte l'existència de cànons "únics" i "universals"

La porcellana no queda fora d´aquest moviment. Els objectes de la realitat quotidiana acaben per integrar-se en l´obra d´art; i això fa que tot sigui possible i que tots els plantejaments estiguin oberts, de manera que la porcellana està en igualtat de possibilitats en relació als altres mitjans d’expressió.

En virtut d’això, tant fou possible acceptar que la font del 1917 de Marcel Duchamp era obra d´art, com ara també ho es treballar amb una tècnica no reconeguda acadèmicament.
Cada vegada ens sentim més inclinats a reivindicar, parlant de la porcellana contemporània en el context artístic, el seu concepte d´art a partir de les característiques i les possibilitats que el material en si mateix comporta; i això condueix a complexes experimentacions personals.

Així, la porcellana s´integra en diversos plantejaments tècnics, des de l´estudi de materials contemporanis i la utilització industrial de la porcellana, fins a l´escultura, les instal·lacions o les accions conceptuals. Tot és, doncs, possible, ja que cada artista té la seva pròpia ètica i la seva pròpia estètica.

He triat aquest tema perquè la porcellana és molt coneguda en el camp domèstic, però ho és poc actualment en el camp artístic. Són molts els artistes a Europa, Àsia o Amèrica, preferentment dones, que coneixedors de l’ofici i dotats de una fina sensibilitat, utilitzen la porcellana per a les seves obres. N’he fet una selecció dels més importants segons el meu criteri i el meu coneixement, d´elles, d’ells i de la postmodernitat.