El desplegament de tècniques de genètica molecular ha posat de manifest l’existència d’una enorme riquesa taxonòmica que va molt més enllà dels quatre o cinc milers d’espècies de microalgues descrites amb criteris morfològics. Com va proposar el Dr. Margalef en un treball pioner, una manera d’abordar l’estudi ecològic d’aquesta gran diversitat és la consideració de “formes de vida” o “grups funcionals” d’organismes que comparteixen determinades característiques fisiològiques o funcionals comuns. L’esquema inicial del Dr. Margalef es basava en les adaptacions del fitoplàncton a la disponibilitat d’energia externa i el subministrament de nutrients, però estudis posteriors han adoptat també aproximacions definides per funcionalitats biogeoquímiques. Entre aquestes funcionalitats està la producció de compostos volàtils com el dimetilsulfur (DMS), que juga un paper cabdal en el cicle del sofre i en processos atmosfèrics. En aquest treball, explicaré els resultats d’una campanya oceanogràfica realitzada en aigües antàrtiques amb l’objectiu d’esbrinar les possibles relaciones entre l’ecosistema pelàgic i la composició dels aerosols marins. L’estructura de les comunitats de fitoplàncton de quatre regions de característiques ecològiques diferents es va determinar a partir de microscòpia òptica i de la composició pigmentària, i es va relacionar amb la concentració de DMS i isoprè en l’aigua superficial. Les conclusions destaquen la importància d’aspectes ecofisiològics relacionats amb la llum, en combinació amb la taxonomia, en la regulació de la producció d’aquests compostos per les comunitats de plàncton.