Els oceans i les seves mars adjacents recobreixen el 71% de la superfície de la Terra i, per tant, en conformen l’ecosistema més gran que existeix. Aquest immens espai oceànic, que és la font de la vida i el gran regulador del clima de la Terra, l’usem a bastament per al lleure, amb finalitats educatives i culturals, i per eixamplar els nostres horitzons vitals. A l’hora, és també un recurs clau per a l’obtenció d’aliment i altres matèries primes, pel transport i la instal·lació d’infraestructures, o per l’abocament de residus. Conseqüentment, l’espai oceànic pateix els efectes de l’activitat humana, en les seves múltiples expressions i amb diferents intensitats, des de la línia de costa fins les mars més remotes i les fondalades més pregones. La història de la pesca ho il·lustra a la perfecció: ras i curt és pot resumir amb un “anar sempre més lluny i més profund”. És a dir, a mesura que s’han anat esgotant els recursos costaners, la resposta ha estat anar a regions més llunyanes i a fondàries més grans, assumint que els recursos eren inesgotables en un espai tan immens i que, a més, és de tots i, per tant, no és de ningú. Però aquesta sortida cap endavant està arribant al seu final: ja gairebé no queden racons nous per explorar i explotar. Les evidències de que l’oceà està sobreexplotat i abusat són, a hores d’ara, incomptables i abassegadores. És un exemple més de la tragèdia dels comuns.

En aquest treball de torn mostrarem exemples concrets de la petjada humana sobre els ecosistemes marins, alguns de ben propers, i farem referència a l’intent més ambiciós, encara no del tot reeixit, per posar fre a la seva degradació, com és la Directiva Marc sobre la Estratègia Marina (MSFD) de la Unió Europea, i el seu benintencionat afany d’assolir l’anomenat Bon Estat Ambiental (BEA) de l’ambient marí.