Dijous 22 de febrer a les 18:00h tindrà lloc la sessió pública d’ingrés de l’acadèmic electe Sr. Jordi Alberch i Vié (Secció 5ª. Biologia) qui llegirà una memòria intitulada: "Cervell humà: un error evolutiu origina una meravella de la naturalesa, però fràgil", i serà contestada en nom de la corporació per l’acadèmic numerari Excm. Sr. Xavier Bellés i Ros

Fa 2,5 milions d’anys a un grup de simis els va començar a créixer el cervell d’una manera exagerada i desproporcionada. Allò que inicialment podia haver estat una malformació sense recorregut evolutiu es va convertir en una meravella de la natura: el cervell humà. El creixement es va produir selectivament en unes zones cerebrals concretes, com el neocòrtex, i això va facilitar la capacitat d’anàlisi i va augmentar determinades funcions cognitives, com ara la memòria i l’aprenentatge.

Durant l’evolució es van produir canvis molt interessants en el desenvolupament (evo-devo). Hi va haver un alentiment en la formació de les estructures cerebrals, de manera que el cervell, després del naixement, era encara molt immadur. Aquesta immaduresa permet que els circuits neuronals es defineixin i s’esculpeixin gràcies a l’experiència adquirida per estímuls externs sensorials en les etapes postnatal i adulta. I així augmenten enormement tant la capacitat d’aprenentatge com d’altres funcions cognitives. Aquest fet es deu a un alineament de múltiples factors: genètics, epigenètics, moleculars i cel·lulars. Però també van ser molt rellevants els components ambientals i socials, que van permetre crear un “cervell social” mitjançant l’adquisició del llenguatge i la formació de grups socials entre humans. Aquesta interacció social requeria un cervell més gran per assimilar l’enorme quantitat d’estímuls sensorials que rebia.

El cervell humà és una estructura única, amb unes capacitats cognitives increïbles, però fràgil. Per aconseguir aquestes funcions hem hagut de renunciar a uns mecanismes essencials per mantenir la integritat dels circuits neuronals: falta de regeneració, poca capacitat neurogènica i sense reserves d’energia, en un òrgan que té una elevadíssima despesa energètica. Un altre inconvenient important va ser allargar l’expectativa de vida: evidentment, les nostres neurones, sense capacitat de renovació, no estan preparades per viure tants anys. Hem prioritzat l’eficiència per sobre de la fiabilitat. Tenim una estructura única, amb unes patologies úniques.

Totes aquestes mancances fan que les zones cerebrals que es van hipertrofiar i estan implicades en l’execució de les noves funcions cognitives siguin especialment sensibles a les agressions genètiques, cel·lulars, ambientals i durant l’envelliment (evo-devo-path). En són un exemple les malalties neurodegeneratives, com és la malaltia d’Alzheimer, en què es produeix una mort selectiva d’algunes poblacions neuronals del neocòrtex i de l’hipocamp: les àrees responsables de l’adquisició i el manteniment de la memòria i l’aprenentatge. La hiperactivitat dels circuits neuronals genera estrès en les poblacions neuronals corticals. Altres exemples són la malaltia de Parkinson o la corea de Huntington. En aquestes malalties neurodegeneratives es pot observar que el gran creixement del neocòrtex no s’acompanya d’un creixement proporcional de les connexions subcorticals. Així, els estímuls corticals excitadors sobrecarreguen les estructures subcorticals, com la substància negra o el nucli estriat, i comporten una degeneració neuronal selectiva. Actualment, no hi ha tractaments neuroprotectors per a cap malaltia neurodegenerativa. El fracàs dels assajos clínics ens obliga a fer altres plantejaments i estratègies per desenvolupar noves aproximacions terapèutiques. En els últims anys s’han produït avenços molt rellevants pel que fa a les neurotecnologies, que han permès obtenir nous coneixements sobre la funcionalitat i la patologia del sistema nerviós. Això ha provocat un gir conceptual que dirigeix les aproximacions terapèutiques a corregir i mantenir la integritat i la connectivitat de les diverses àrees cerebrals, en comptes d’aconseguir només la supervivència neuronal d’una manera individual.

En resum, un canvi evolutiu desmesurat va originar el cervell humà amb unes funcions cognitives extraordinàries, que ens fa únics com a espècie. Però, per aconseguir-ho, ha calgut pagar un preu molt alt: renunciar a alguns mecanismes neuroprotectors sense els quals desenvolupem malalties neurològiques i psiquiàtriques úniques. El cervell humà és una estructura fràgil que cal cuidar al llarg de tota la vida per mantenir-lo en condicions saludables i utilitzar-ne tot el potencial.

 

Hora: 18:00 - Lloc: Seu de l'Acadèmia, Rambla 115 - Aforament limitat a la capacitat de la sala.

Powered by Joomla! ©