Dijous 23 de maig. Treball de torn: «La formació i evolució dels orògens a partir de la reactivació de sistemes extensius i marges passius»

Les serralades i, en especial, els sistemes orogènics són el resultat de la dinàmica interna de la Terra al llarg dels límits entre plaques tectòniques. L’estructura i composició de l’escorça abans de deformar-se i la distribució de les roques més dèbils controlen l’estructura interna de les serralades i la seva evolució. Tanmateix, el processos superficials i el clima també tenen un impacte directe sobre l’evolució de les serralades i la seva estructura interna.
En els darrers anys, l’adquisició de noves dades geològiques i geofísiques i l’aplicació de noves metodologies com la termocronologia i la modelització analògica i numèrica han determinat un avenç molt significatiu en el coneixement de l’evolució de les serralades. També ho han estat el nous conceptes sobre l’evolució dels sistemes de rift i marges passius, atès que la majoria de sistemes orogènics s’han construït a partir de marges passius previs. El grau de maduresa d’un orògen depèn del grau de desenvolupament del límit divergent entre les plaques implicades abans de la col·lisió. Això es desprèn al comparar les serralades del sistema Alpí-Himalaienc, des dels Pirineus fins a l’Himàlaia.
El límits de placa determinen la localització de les zones de debilitat a la litosfera terrestre i aquests tendeixen a ser reutilitzats durant les successives etapes de moviments de plaques i de construcció de continents i oceans. Es el que es coneix com el cicle de Wilson. Les noves idees sobre la formació de marges passius permeten entendre millor com el diferents dominis desenvolupats durant l’aprimament cortical fins a l’exhumació del mantell litosfèric i generació d’escorça oceànica han determinat l’evolució de les serralades que han resultat de la reactivació de les estructures heretades durant el període d’extensió i separació de plaques previ.
A més a més de la reactivació dels sistemes de rift previs, la interacció entre els processos interns que resulten de la col·lisió entre plaques i els processos geològics superficials associats al clima determinen l’evolució dels orògens, des d’orògens petis i freds, com els Pirineus, a orògens grans i calents com l’Himàlaia. Els orògens assoleixen una alçada màxima, a partir de la qual creixen en amplada. Aquesta alçada màxima depèn de la temperatura que assoleixen les roques a les parts profundes de les serralades i dels processos superficials. Actualment disposem d’eines de modelització numèrica que permeten avaluar el paper de reactivació dels marges passius i la contribució d’altres factors, com els climàtics, en l’evolució de les serralades del nostre planeta.