Una observació sobre la RACAB i els eclipsis

Immediatament a sota hi trobem una dona jove, que manté un disc entre els seus braços estirats. Una dona que “a la claror del Sol radiant es mostra una bellesa incomparable”. És la deessa Selene, germana d’Hèlios, que sosté la Lluna.

En la pintura veiem que la Lluna cobreix una mica el Sol: el disc de la Lluna mossega el disc del Sol. Això és el que, des de ben antic, s’ha anomenat eclipsi: “el moment en què la Lluna oculta el Sol” (Meteorologica, 344a).

Si tornem ara a mirar la part inferior del plafó, podem veure que el telescopi equatorial de l’Observatori Fabra apunta cap al centre de la part superior, cap a l’eclipsi; l’està observant.

No hi ha dubte: el plafó és una representació de l’observació d’un eclipsi des de l’Observatori Fabra.

Repensant i rebuscant en els meus arxius, al final he pogut precisar com vaig arribar personalment a aquesta conclusió.

Arran d’unes donacions que, l’any passat (1924), membres de la família Mestres van fer a l’Acadèmia, vaig tenir l’ocasió de visitar la casa de Fèlix Mestres a Sant Feliu de Codines, Can Sunyer, una magnífica casa del segle XVI, inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Per la meva sorpresa, em vaig trobar que la biblioteca de la casa havia estat decorada per Mestres amb frescos que són variants d’alguns dels plafons del Saló d’Actes de l’Acadèmia. Cap al final de la visita, vaig veure, en un altell, fins i tot, un estudi previ del plafó de la RACAB perfectament enmarcat. Veient dues de les fotos que vaig fer durant aquesta visita —especialment la segona— es pot comprendre que la meva conclusió va ser obvia.

Reprenent el fil de l’eclipsi del plafó, ens podem preguntar si sabríem determinar de quin eclipsi es tracta. Aquesta és, evidentment, una qüestió molt difícil —si no directament impossible— de respondre.

Aquells anys, les contínues participacions de l’incansable Comas i Solà a les Juntes Generals de la RACAB feien que els temes astronòmics ocupessin un lloc destacat en les discussions de l’Acadèmia. Així, els acadèmics tenien, en general, una bona informació sobre aquests assumptes i, en particular, sobre tot allò relacionat amb els eclipsis. Centrem-nos en aquests.

A començaments del segle XX, l’any 1905, hi va haver un eclipsi de gran rellevància, recollit en la nota del Dr. Pascual a la qual m’he referit inicialment. En els anys posteriors també es van poder observar altres eclipsis, potser no tan destacats, però que continuaren generant una notable expectació ciutadana i científica. La nota del Dr. Pascual esmenta l’eclipsi del 17 d’abril de 1912, que Comas va observar des d’O Barco de Valdeorras. Tot seguit, fa un salt als eclipsis parcials de 1927 i 1929. Com que Manuel Rodríguez Codolà va ingressar a l’Acadèmia l’1 de març de 1914 (Mestres, el 28 de febrer de 1920), podem concloure que no va arribar a escoltar les presentacions científiques que tingueren lloc a la RACAB arran dels eclipsis de 1905 i 1912. Els eclipsis de 1927 i 1929, al seu torn, són posteriors al treball de Fèlix Mestres en el plafó que centra el nostre interès.

Ara bé, hi va haver encara un altre eclipsi, el del 28 de març de 1922. D’aquest, la premsa de la ciutat gairebé no se’n va fer ressò: el cel ennuvolat impedí al públic gaudir de l’espectacle, i això va provocar una certa decepció ciutadana. Però a l’Acadèmia sí que se’n va parlar. A l’“Acta de la Junta General Ordinària celebrada el dia 7 d’abril de 1922” podem llegir:

El académico numerario Dr. D. Isidro Polit leyó una breve nota dando cuenta de las observaciones realizadas en la Sección Astronómica del Observatorio Fabra durante el eclipse parcial de sol de 28 de marzo último. A causa del mal tiempo sólo pudo observarse el instante del primer contacto que fué a las 12h. 58m. 30s. Resultando un adelanto de 7 s. respecto a la hora calculada. Ademas se hicieron observaciones fotométricas que aunque incompletas por las malas condiciones atmosféricas, permiten apreciar la bondad del procedimiento empleado.

Tenint en compte que l’encàrrec per “proceder a la restauración del salón de actos” es va fer a F. Mestres en la Comisión General Directiva de l’11 de desembre de 1922, és del tot plausible que, quan Rodríguez Codolà acordà el tema del plafó amb Comas i Solà i Isidre Polit (director i secretari de la Secció 1a), el motiu escollit fos l’eclipsi recent. De fet, en la seva exposició, el Dr. Polit va assenyalar que l’eclipsi de Sol va ser parcial i que les condicions atmosfèriques eren dolentes. I això és exactament el que Mestres representa en la seva pintura: un eclipsi parcial sobre un cel ennuvolat. Per tant, té molt sentit pensar que el gran plafó lateral del Saló d’Actes de la RACAB, Les Matemàtiques i l’Astronomia, sigui una representació artística de l’observació de l’eclipsi parcial de Sol del 28 de març de 1922 des de l’Observatori Fabra.

Arribats a aquest punt, i per entendre millor la intenció de l’artista, cal que ens fixem en un altre element de l’obra: el dodecaedre regular, situat discretament a la part baixa, a l’esquerra.

A primera vista sembla, efectivament, un dodecaedre perfecte; però, observant-lo amb més atenció, descobrim una petita incorrecció: el dodecaedre regular té cares pentagonals, mentre que la cara més frontal del poliedre de la figura és un hexàgon regular. Com que sabem que no existeix cap poliedre regular amb cares hexagonals, cal interpretar aquesta lleugera diferència com una decisió conscient de l’artista, que va prioritzar l’harmonia visual i la força compositiva per sobre de la rigorositat geomètrica. El mateix F. Mestres s’expressava el 1930 en aquests termes: “En Arte, tiene mucho más valor un gramo de emoción que una tonelada de exactitud”.

El dodecaedre regular, recordem, és un dels cinc sòlids platònics i ha estat considerat, des dels temps dels pitagòrics, com una representació de tot l’univers. Plató, al Timeu (55c), li assigna aquest sentit:

“Restava encara una cinquena figura. El déu la va fer servir per al conjunt del cosmos, en engalanar el tot amb la forma que té dotze cares.”

També, la presència del dodecaedre —fita summa dels Elements d’Euclides— reafirma el contingut matemàtic del plafó, que, no ho oblidem, té per títol: “Les Matemàtiques i l’Astronomia”. En aquest diàleg entre ciència i art, el dodecaedre actua com a nexe simbòlic, encaixant plenament dins el llenguatge neoclàssic de la composició.

Finalment, el dodecaedre ens proporciona la pista perfecta per identificar l’home pensatiu que, fins ara, havíem deixat de banda: es tracta d’un pitagòric.

Podríem concretar més i pensar que es tracta de Filolau de Crotona, ja que la teoria exposada a l’estela és seva, i també el personatge encaixa amb el de la xilografia de De Theorica Musicae de Franchino Gaffurio (1492).

A més a més, podem observar que al treball preparatori, la presentació que fa Mestres del personatge és diferent: l’actitud reflexiva ja hi és present, amb la mà esquerra al front, però sembla que, alhora, està escrivint el resultat de les seves reflexions, com si estigués escrivint el text de l’estela.

Tanmateix, com que el text de Plutarc atribueix aquesta teoria als pitagòrics, és poc probable que ni Mestres ni Rodríguez Codolà —responsable de la redacció dels temes— volguessin aventurar-se més enllà. O potser sí?

En resum, el plafó que ens ocupa és una obra de fort caràcter neoclàssic: la visió cosmològica de la Grècia antiga —reflectida en el text gravat al marbre i en el dodecaedre— es veu complementada pels personatges mitològics Hèlios i Selene, símbols del Sol i de la Lluna, units en el moment màgic d’un eclipsi. L’observació científica d’aquest fenomen queda representada per la cúpula i el telescopi de l’Observatori Fabra, que simbolitzen la mirada racional i la recerca astronòmica, alhora que reflecteixen l’interès sempitern de l’Acadèmia per l’observació del cel.

L’Acadèmia pot sentir-se veritablement afortunada de comptar amb aquesta obra tan notable dins del seu patrimoni.