Més normes i menys qualitat

Avui dia vivim immersos en un mar de normatives que dificulten molt la vida dels ciutadans. Això s’ha incrementat moltíssim en els darrers decennis, en bona part a causa d’una creença absurda segons la qual s’ha de regular tot i que, amb més regulacions, el món serà més just i s’impedirà el mal ús dels recursos; i, en el cas de la cosa pública, s’evitarà la corrupció. Hi ha una certa sensació que tot és regulable i que tot es pot reduir a xifres. Es creu que tota activitat pot ser sotmesa a reglament d’una manera exhaustiva i que reglamentar és una cosa que s’ha de fer. Qualsevol procés de selecció de personal o d’adjudicació de recursos es redueix a unes xifres, sense tenir en compte molts aspectes no quantificables. Segons aquesta creença, portada al límit, es podria posar tot en mans d’un ordinador, com si tot es pogués avaluar amb xifres. Deu ser això de la intel·ligència artificial.

Cal deixar clar que certes regulacions són necessàries de cara a una transparència de les actuacions públiques i que aquí no ens manifestem per l’absència total de normes, com es reclama de vegades des de sectors que cerquen tornar a una arbitrarietat absoluta. Critiquem l’abús de normatives indiscriminades implantades sense el mínim coneixement de les actuacions i dels objectius d’aquestes.

Posem-ne un exemple viscut. Fa seixanta anys, en un cert edifici es va fer una obra de restauració. El projecte executiu tenia unes deu pàgines i, en relació amb la normativa aplicable, deia: «es compliran les normes vigents». Actualment, en una altra obra de restauració similar, en el mateix edifici, el projecte executiu —que ocupa més de tres-centes pàgines— explicita que s’han de complir uns quants centenars de normatives existents dels diversos àmbits que s’enumeren detalladament, gràcies al poder de «retallar i enganxar». Segurament, cap dels participants en la restauració, des de l’arquitecte al responsable de les obres passant pel màxim responsable de l’edifici, no les ha llegit mai. Algú pensa que s’ha guanyat alguna cosa? Que la probabilitat de corrupció o de males pràctiques ha estat menor? Que hem millorat? El que puc assegurar és que el cost de la gestió ha estat molt superior i que la vida de les persones implicades ha estat molt més difícil. A més, no crec que si algú hagués volgut malversar cap euro la major complexitat de tot plegat ho hagués evitat. No es pot dir que hàgim millorat.

Passa una cosa semblant amb els projectes de recerca finançats pels sectors públics, tant d’àmbit europeu com espanyol, autonòmic o local. Abans els projectes eren senzills, amb la part científica com l’aspecte més important, d’execució més fàcil i amb uns resultats semblants als d’ara. La diferència rau en el fet que els centres de recerca han de tenir una estructura administrativa gran i complexa, tant per preparar els projectes dels científics com per vetllar pels detalls, moltes vegades absurds, de l’acompliment de les normes cada vegada més precises i per justificar les despeses a nivells també absurds. Es considera que els centres de recerca han de tenir més del deu per cent del seu personal per a aquestes tasques administratives i burocràtiques sense cap valor afegit. Tot i així, els «cobradors del frac» que tenen (i paguen) les administracions analitzen els detalls més petits, de manera que la major administració obliga a retornar diners aparentment mal justificats fins a un nivell ridícul. Tot, en un sector en el qual, que jo sàpiga, mai no hi ha hagut escàndols de malversació (potser perquè es tracta de quantitats de diners tan petites que no atrauen les cobdícies dels implicats ni dels no implicats). I, a parer meu, aquesta complexitat no ha conduït a una recerca millor. I no parlem del fet de realitzar convenis de col·laboració amb alguna administració sense haver de fer cap convocatòria oberta a tothom, cosa que correspon al passat.

També ha augmentat la complexitat per publicar en les revistes científiques. Fa anys publicar un bon resultat de recerca en una bona revista (ara en diem «del primer quartil») era relativament fàcil. Ara, pel que veig, és força més complicat i encara és més difícil per una certa dictadura de certes editorials que exerceixen polítiques quasi monopolistes.

Ocorren coses similars en el sector de la salut. Tot i que tenim un sistema de salut excel·lent, cada vegada té complexitats més grans. Els malalts es queixen que els sanitaris passen més temps mirant una pantalla que parlant amb ells, fins i tot en cas de problemes senzills, i que han d’anar d’un lloc a un altre en un pelegrinatge que no s’acaba mai. Els metges es poden veure abocats a una medicina de precaució: davant d’un mal de cap, qui no encarregarà un costós TAC en comptes de receptar un barat analgèsic? Qui s’atreveix a optar per la via senzilla quan, en cas poc probable d’un diagnòstic erroni, pot ser portat a un tribunal format per jutges sense especialització sanitària, per part de gabinets d’advocats que s’anuncien a les portes dels hospitals amb missatges temptadors?

Encara que només soc coneixedor del sector privat com a client, em diuen que passa una cosa semblant en les grans corporacions: cada vegada són més plenes de burocràcia i de mal servei als usuaris. N’és un exemple l’escassa atenció en les oficines bancàries o en les consultes telefòniques, en què un penja el telèfon després de passar per uns quants «robots», que no són ni robots ni intel·ligents, sinó senzills processos de distribució i selecció automàtica de les trucades. Això sí, molt més barats. No crec que es pugui dir que l’estalvi suposi un millor servei als clients. La qualitat no es mesura només amb l’EBITDA.

Qui és capaç de prendre decisions agosarades que millorin les coses quan es corre el perill de ser denunciat com a estimulador de la corrupció, partidari de l’opacitat, sotmès al judici dels mitjans i portat a una justícia que tardarà anys a prendre una decisió i que, en cas de sentència favorable, ningú no restablirà la seva honorabilitat? I, això, sense tenir en compte que les normes mai no són del tot clares i que, per tant, hi ha un ampli marge de discreció, de manera que les sentències són massa sovint interpretables.

Crec que qualsevol persona que hagi exercit alguna responsabilitat en la seva vida professional pot haver pres decisions que la podrien portar als tribunals perquè ha violat alguna normativa o perquè es podria considerar que n’ha violat alguna. Entre altres coses perquè de vegades hi ha normatives no només absurdes, sinó també contradictòries. Això introdueix un grau alt d’ineficiència. Qui s’atreveix a prendre decisions que no siguin avalades prèviament per diversos informes jurídics que garanteixin (suposadament) una correcció absoluta?

Cada vegada ho compliquem més tot. Crec que hi ha un ampli consens que no anem per bon camí, però no veig que això preocupi ningú ni que hi hagi un debat públic favorable a millorar l’efectivitat de les actuacions, que redueixi la burocràcia i la judicialització. Suposo que és per que si algú ho enceta serà acusat de voler afavorir la corrupció o de desprotegir els ciutadans…