Memòria 1090

De la Barcelona del Barroc a Gaudí: un Fil invisible?”. Memòria llegida per l’acadèmica electa Sra. Maria Garganté i Llanes a l’acte de la seva recepció del dia 16 d’abril de 2026, discurs de resposta per l’acadèmic numerari Excm. Sr. Artur Ramon i Navarro.

L’objectiu de la memòria és presentar un panorama de la Barcelona del segle XVIII, especialment des del punt de vista de la transformació urbanística i arquitectònica de la ciutat, en paral·lel al desvetllament d’una burgesia industrial que serà motor de progrés econòmic. Es tracta de la Barcelona que veu néixer la Reial Acadèmia de Ciències i Arts en el context urbanístic de la Rambla, principal eix vertebrador d’una ciutat encara intramurs. Aquestes mostres d’emprenedoria van cristal·litzar en alguns casos en la voluntat d’estendre projectes utòpics més enllà de la ciutat. Seria el cas d’algunes noves poblacions, com Sant Carles de la Ràpita, Colera o Almacelles; aquesta darrera, promoguda per un fabricant d’indianes barceloní.

D’altra banda, els ideals utòpics de la Il·lustració també posaran el focus en la construcció d’hospicis amb els interns com a força de treball en pro del regeneracionisme i el progrés. Finalment, el darrer exemple vinculat amb el concepte d’utopia (o més aviat heterotopia, en termes de Foucault) és el jardí ideat per Joan Antoni Desvalls i Ardena, marquès de Llupià i consort d’Alfarràs, que també va donar vida a un ideal il·lustrat vinculat a la importància del coneixement i amb les arts i les ciències com a eix fonamental en la seva finca d’Horta. Desvalls va ser un dels fundadors i vicepresidents de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts i el templet de les Muses del seu jardí n’és una síntesi i un homenatge.

En definitiva, la tesi que defensem és que sense aquesta Barcelona emprenedora i il·lustrada no hauria estat possible l’esclat del Modernisme un segle més tard o, si més no, no hauria existit el brou de cultiu perquè es produís. És per això que dediquem la darrera part de la memòria a establir els lligams entre l’arquitectura d’Antoni Gaudí i aquest llegat barroc, posant de manifest que, malgrat el menyspreu que durant molt temps s’ha tingut al nostre país per aquest període, considerat «decadent», va tenir una presència vigorosa en el cor de la població. Per tant, defensem el Barroc com una influència sòlida i molt present en el més profund de l’ànima del país, encarnada en l’impacte que va tenir en el nostre arquitecte més universal.

Text complet